Jaume Vicens Vives

“La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el sí, no el si. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans. A Catalunya  el mòbil primari és la voluntat d’ésser.”
(Jaume Vicens Vives, Notícia de Catalunya)

           

            Enguany celebrem l’Any Jaume Vicens Vives, amb motiu de dos aniversaris: el centenari del naixement i cinquantè aniversari de la mort. Vicens Vives era fill de Girona i esdevingué un dels historiadors més influents, tant per formació com per capacitat de renovació i lideratge, de la Catalunya del segle XX.

            Quant als anys de formació i de primeres passes laborals, volem fer ressaltar el mestratge dels professors Bosch i Gimpera, Antoni de la Torre…; la proximitat a l’escola francesa i, com a professor a l’Institut-Escola de la Generalitat (1932-1933) i com a encarregat de curs i ajudant a la UAB (1933-1937), la tasca, activa i important, que dugué a terme en uns moments de grans canvis en el món educatiu del nostre país. L’any 1936 va llegir la tesi doctoral: “Ferran II i la ciutat de Barcelona”.

            Vicens Vives transformà completament el panorama historiogràfic. Era una persona d’un nivell cultural extraordinari que, ja en la seva joventut, s’havia sentit atret per la història global, i això tant en el sentit d’universal com en el d’interès per la temàtica econòmica, social, cultural, artística… Utilitzà l’estadística. Valorà la geopolítica. Posà llum a aspectes poc coneguts, com ara la política llatinoamericana… I creà deixebles: va ser un home que formà escola.

            Hom, a vegades,  l’ha volgut contraposar a Ferran Soldevila. Res més lluny d’això. No podien estar enfrontats perquè ambdós tenien un gran interès per la història i per Catalunya i, tot i que les maneres de treballar eren, certament, diferents, entre ells hi havia  bona relació personal, respecte i molts deixebles i amics comuns. La diversitat és un concepte enriquidor i, aquest any, entre moltes altres coses, hauria de servir per deixar ben clar que, en el seu cas, la conjunció a utilitzar és “i” i no pas “o”; és a dir: Soldevila i Vicens Vives. I és que el país  deu molt a tots dos.

            Una de les últimes persones que el van tractar en vida va ser Mn. Modest Prats, que en una entrevista per a la revista Llengua Nacional, ens deia el següent: “Si ell hagués viscut més temps, potser m’hauria dedicat a fer història, i no pas llengua i literatura”. El que dèiem al començament: Vicens Vives va ser un home posseïdor d’extensos coneixements i, al mateix temps, de gran magnetisme.

David Pagès i Cassú
Professor de llengua i literatura catalanes

Antoni Rovira i Virgili

 

         En complir-se el seixantè aniversari de la mort d’Antoni Rovira i Virgili, escriptor, historiador i polític, el record se’ns en va cap a la seva figura, obra i pensament.

         Rovira i Virgili és una de les personalitats més extraordinàries i més completes que ha donat la cultura catalana del segle XX. La seva obra, fruit de tota una vida de fidelitat a Catalunya, consta de més de deu mil articles i de prop d’una setanta llibres. El seu pensament manté una gran vigència: és actual en molts aspectes.

         Molts, de petits, vam aprendre a conèixer i estimar el nostre passat com a poble gràcies al seu llibre Història de Catalunya (Tria d’episodis). Aquest fet ja ens el fa mirar des de les torres de l’afecte i de l’agraïment. En aquest escrit, però, ens plau posar l’accent en tres coses que, en relació a ell, ens agradaria reivindicar.

         La primera és que fou un escriptor eminent, condició que la tasca, també grandiosa, d’historiador i, sobretot, de polític han amagat, en part. En els llibres Teatre de la natura i Teatre de la ciutat hi ha algunes de les ratlles més belles que s’hagin escrit mai en la nostra llengua: són una prova fefaent que ell concebia l’article com un autèntic gènere literari. No pas casualment, en alguns dels segells de la seva etapa al Parlament, institució que arribà a presidir, al costat del seu nom hi apareix l’etiqueta d’escriptor.  

         La segona és que ell va definir el concepte de nació de manera moderna. Es pot dir que el va renovar. Estava convençut que la nació no són solament els costums, la terra, la història, la llengua, sinó que, perquè veritablement sigui consistent, viva i plena de futur, també hi ha d’haver la voluntat de ser, la consciència de ser…

         I, per últim, la vocació europeista. Ja llavors -durant els anys vint i trenta- sostenia la necessitat d’arribar a la constitució d’una Europa unida, tant en l’ordre polític com econòmic. Però aquest convenciment decidit i resolut no minvava força, ans al contrari, a la seva reivindicació nacional. En ell, doncs, hi trobem plena i total  compatibilitat entre catalanisme i europeisme.

         L’aniversari que es commemora ens convida a descobrir-lo, retrobar-lo i, també, llegir obres seves tan principals, a més de les esmentades anteriorment, com Els darrers dies de la Catalunya republicana (Proa, edicions), escrit amb l’emoció encara viva dels fets i Cartes de l’exili (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), compilades i transcrites per Maria Capdevila.                            

 

Pelegrins per la pau

Enguany es commemora l’Any Oliba, amb motiu del mil·lenari del seu nomenament com a abat dels monestirs de Ripoll i Cuixà.

Oliba fou un personage clau en aquella època de formació de Catalunya com a nació. El cardenal Anselm M. Albareda en parla amb aquests termes: “Fou un d’aquests homes excepcionals que la Providència té cura de trametre en els moments transcendents de la formació dels pobles -capdavanters, lluminosos, estructuradors espirituals, pares de la Pàtria”.

Tercer fill dels comtes de Cerdanya-Besalú, l’any 1002 renuncià al seu títol i ingressà com a monjo a Santa Maria de Ripoll. El 1008 esdevingué abat d’aquest monestir, que el convertí en un centre intel·lectual de primera magnitud,  i del de Sant Miquel de Cuixà. Deu anys més tard arribaria a ser bisbe de Vic.  

La seva trajectòria, tant en l’àmbit religiós, com polític i intel·lectual, fou extraordinària: fundador i impulsor d’innombrables esglésies i monestirs arreu de Catalunya, ferm valedor de l’art romànic, veritable artífex del moviment de renovació espiritual i cultural del segle XI… Hom el considera, fet i fet, el primer seny ordenador del país.

Home de gran influència, va convèncer bisbes i nobles per crear el primer tractat de pau al món: La Pau i Treva de Déu, que volia dir que tots -nobles, cavallers, pagesos i monjos- estaven d’acord a fer que alguns dies cada any fossin de pau, dies en què ningú no es podia barallar amb ningú i en què els fugitius podien refugiar-se a les esglésies i llocs sagrats segurs de ser protegits i respectats.

Quan resseguim la seva vida i la seva activitat, el pensament sempre se’ns en va cap al músic Pau Casals. Les vides de l’un i de l’altre, les veiem relacionables per molts costats, malgrat els nou-cents anys que els separen en el temps.

I és que, a més de la seva extraordinària carrera com a músic, Casals va mantenir sempre una dedicació incansable a la defensa de la pau i de la llibertat. Els nombrosos concerts benèfics, la implicació en accions humanitàries i les diverses intervencions a les Nacions Unides el van caracteritzar com un home de pau.  

Hi ha un punt molt especial d’intersecció entre els dos personatges. El trobem en el discurs que el gran músic català pronuncià a l’ONU el 1971. En transcrivim algunes paraules: “Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. (…). I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps -segle onzè- van reunir-se a Toluges per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquells temps ja estaven contra, contra la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament” (…).

L’Abat Oliba i Pau Casals foren dos pelegrins per la pau. En aquest any d’aniversaris ens és de grat relacionar-los. L’esperit de Catalunya, que tan bé va saber exposar el Doctor Josep Trueta, basat en la tolerància, el diàleg i el raonament, troba en aquests prohoms alguns dels seus millors exponents. 

David Pagès i Cassú