SWAT (trailer)

Trailer de SWAT, pel·lícula protagonitzada per nois de 13 anys, realitzada en el taller de vídeo del Club Tramuntana.

La XI Fira del Cistell

Video-reportatge de la XI Fira del Cistell 2008 celebrada a Salt els dies 4 i 5 d’octubre. La música que acompanya aquest clip és l’Havanera de Salt de Maria Àngels Cabestré.

Cadires

Realitzat en el taller de vídeo del Club Tramunatana, amb la tècnica  d’ stop motion.

super gol

Realitzat pels nois del taller de Vídeo del Club Tramuntana, amb figures de plastilina i la tècnica d’ Stop Motion.

Família: quelcom superat?

En una societat individualista, la plaga de la soledat va estenent-se. Es veu més gent sola: grans, nens, i la pitjor soledat, l’acompanyada, l’existència amb algú que no es suporta, perquè com va dir Goethe: “la família és taula de salvació o pou de perdició”. L’ambient en què ens trobem, les seves formes culturals, provoquen en nosaltres aquestes preguntes: “La família és tan essencial per a la persona?”, i davant tant de fracàs familiar: “Com aconseguir que no sigui el matrimoni quelcom insuportable a la llarga?”

És veritat que hi ha dolor en moltes llars, però també és cert que “els dolors obren una porta a la profunda veritat sobre nosaltres mateixos” (P. Viladrich), i deia Chesterton que en el matrimoni pot haver-hi tragèdia, però si el matrimoni se sosté, la tragèdia té sentit, no és absurda, no és per a res vana o fútil, sinó que dóna molts fruits. La vida en família no és com si els esposos fossin dos rellotges suïssos, unes “màquines perfectes”, sinó que com en els cicles vitals hi ha primaveres però també tardors i hiverns… i l’acceptació de les imperfeccions de l’altre dona pas cap a un amor madur, s’arriba a poder dir: “som un desastre però estem junts, ens sentim a casa, i això ens fa feliços, podem escriure una història plegats”. És com una passió que porta a no rendir-se davant les dificultats, a prioritzar la protecció de la família. I aquesta és la millor teràpia perquè els cònjuges i els fills siguin feliços, no es trobin sols. La separació és per a casos dramàtics, però és sempre l’últim recurs, davant el dany físic o moral greu, quan la convivència ja és impossible. No obstant això, excepte aquests casos, encara que mantenir la família suposi sacrificis per als esposos, és qüestió d’estimar als altres, i sobretot als fills: anteposar-los al que diem la “realització personal” egolàtrica, saber que la solidesa de la família és per als fills -i els esposos- la millor prevenció del síndrome de soledat.

Pot sonar a hipòcrita, poc natural, aquesta recerca de reparar quelcom que s’ha trencat segons sembla per sempre, o l’intentar superar l’engany causat per l’altre cònjuge, o aquella situació que diem “sense sortida” a la que s’ha arribat. És més, se sent “injusta” una situació de convivència falsa… però dins el teatre del món cal fer una mica de teatre, sabent que si separem justícia d’amor, queda la gran desgràcia: injustícia amb desamor, perquè com deia Albert Camus, “només és tristesa -soledat- no ser estimat i no estimar. El que passa és que avui el nostre món agonitza a conseqüència d’aquesta desgràcia: la llarga reivindicació de la justícia ha desterrat l’amor que, no obstant això, va ser el que li va donar naixement”.

I la prova que la “autenticitat” de llençar-ho tot per la borda no funciona és aquesta: estem en un món ple d’hipocresia, on els governs estan manats per interessos econòmics (que són la causa de les guerres d’Orient, etc.), on les vertaderes motivacions de moltes actuacions no es diuen, on no hi ha comunicació real sinó màrqueting i veure com agradar. I la mateixa fatuïtat ens sembla trobar-la en tantes estructures i discursos amb noms de filantropia teòrica… mentre veiem que el món està ple de violència, formes ocultes d’agressivitat. I quina és la causa d’aquesta patologia, d’aquestes formes de violència i ressentiment? N’apuntaré dues, sense excloure que hi hagi altres: 1) l’individualisme que trenca la dignitat de la persona, la seva relació amb Déu i els altres, una forma d’egoisme verinós que relativitza tot, no creu en la veritat, s’enfonsa en una existència “cosificada”, és a dir oberta només a omplir-se de sensacions vanes en una societat tecnològica; 2) una educació afectiva insuficient, falta la llar, és una societat sense amor. La educació del cor es realitza en primer lloc allà on hi ha la base de tota societat i de la persona: a la “família”. I si falla, apareix sovint la soledat existencial.

Llucià Pou Sabaté 

Des de l’Àfrica fins a Salt

Ifeanyichukwu Chegwe és Nigerià, nascut a Alemanya, encara que realment allà hi va passar molt poc temps. La seva infància i joventut la va viure a Nigèria. Ens acompanya la seva dóna, Telma, també nigeriana, i els seus fills Sarah i Uchechukwu Okwese. En Chegwe fa vuit anys que és aquí i la seva dóna hi porta poc més d’un any.

  Va ser molt dur arribar fins aquí?

 CHEGWE: Sí. Tuve que cruzar el Sahara, algunos tramos con 4×4, otros a pie, sin agua, sin comida, sin nada… Psamos un verdadero infierno para llegar a Ceuta. No sabias si saldrías vivo. Era muy duro. Una experiencia que no desearía ni a mi peor enemigo. Muchos no han salido vivos.

 Abans d’arribar a Catalunya vas estar un temps a Andalusia?

 CHEGWE: Llegué a Ceuta el año 1999. Desde allí fui a Córdova, donde estuve unos tres meses. Luego vine a Cataluña. Hace ocho años que estoy aquí.

 Ha estat difícil adaptar-se a la vida d’aquí, als nostres costums?

 CHEGWE: Nací en Alemania, pero toda mi juventud la viví en Nigeria. La cultura que uno tiene, y todo lo que uno es, tiene que ver con su gente, su familia, su país, su orientación. Es un cambio drástico, un poco agresivo.  De repente tiendes que adaptarte a otro mundo donde no sabes el idioma, ni nada. También depende de si al sitio donde llegas te encuentras la puerta muy abierta, a nivel de orientación, o solo medio abierta. En mi caso me encontré la puerta muy abierta, gracias a mi religión católica, y de un sacerdote que conocí en Ceuta, que me ayudó mucho y me orientó.

 Pels musulmans deu ser més difícil adaptar-se, pel que fa als costums?

 CHEGWE: Sí, claro. Sus costumbres son muy distintas. En mi país más del 60% de las personas son cristianas. Pero conviven distintas culturas. Tenemos 260 dialectos. Cada pueblo tiene su lengua. Si coges la bicicleta y haces 15 km te habrás encontrado con otra cultura nueva. Para nosotros es un proceso de orientación continuo, porque cada pueblo tiene sus cultura, su idioma. En un país así es fácil adaptarse, porque lo haces habitualmente. Pero aquí es muy distinto. El sistema de África es muy distinto. Aquí todo está más organizado.

 Venint d’un país amb tantes cultures, potser no et va sorprendre arribar a Catalunya i veure que teníem un idioma diferent i una cultura pròpia?

 CHEGWE: En Nigeria la mayoría de los padres apoya mucho a sus hijos en su educación . Muchos jóvenes tienen ambición de estudiar en la Universidad. Hay mucha información global. Muchísima gente ya tiene conocimiento de las culturas y los idiomas que hay en otras partes. Aunque en mi país hay mucha gente que no tenemos posibilidad de viajar a otros países durante las vacaciones para saber prácticamente como viven otras gentes, pero a nivel global sabemos, por la televisión, por internet, por los periódicos, o bien por conocer otra gente que ya ha vivido en otros sitios. Yo estuve en la Universidad, y mi mujer también. Habíamos estudiado sobre las culturas de España y su historia, sobre Franco y la guerra civil, por ejemplo. La orientación práctica es otra cosa. Además nosotros fuimos una colonia inglesa. Mi país no tiene un idioma propio, el único idioma común del país es el inglés. Mi mujer y yo solo podemos entendernos con esa lengua extranjera.

 Parleu en diferents llengües?

 CHEGWE: Claro, porque yo no entiendo el idioma de su pueblo ni ella la del mío. Cuando llegaron los ingleses, hace más de cien años, para colonizar esa región tan grande impusieron sus propias costumbres, su idioma, y tuvimos que adaptarnos a una cultura extraña. Al final tuvimos que vivir con ellos, hablar con ellos. Hicieron mucho daño a África. Mirándolo en positivo, nosotros conocemos a Dios, porque primero llegaron los portugueses cristianos y nos enseñaron la Fe en Cristo. Pero aquí se abrió la puerta para que llegaran otros que tenían intereses económicos.

 Quan vau arribar a aquí, com vam veure els catalans? Som tancats i secs de caràcter?

 CHEGWE: Yo llevo ocho años en Cataluña. Encontré trabajo y con lo que he ganado me he comprado un piso. En Cataluña tienes las mismas oportunidades que los demás. Puedes vivir tu vida y dejar vivir a los demás. Pero a veces algunos no se dan cuenta de que los que vienen de fuera no tienen culpa de los problemas que tenéis, culturales e históricos relacionados con vuestra cultura, costumbres y vuestro idioma. Para enseñar vuestra cultura ha veces se hace de una manera poco agresiva. Los africanos que llegamos aquí primero tenemos que aprender la cultura española, las costumbres, el castellano, para comunicarnos y eso cuesta un montón. Y luego tienes que aprender la cultura catalana. Yo, cuando salgo de trabajar voy a clases de castellano, luego mi jefe dice que para mi trabajo he de aprender a hablar catalán. Es mucho. La culpa que mucha gente no habla catalán es de ustedes…

 La culpa és nostra?

 CHEGWE: Si yo voy a comprar en cualquier tienda, en vendedor me habla en castellano, pero si en la calle pregunto una dirección me contestan en catalán. Es una contradicción. En los negocios aquí se habla castellano para ganar clientes, en esos momentos su cultura ya no importa. Aquí, en el  mercado se habla castellano, por intereses económicos. Cuando llegamos nos encontramos todo en el idioma catalán, y vamos a hablarlo porque es el medio de comunicación que tenemos.

 I, llavors, què creus tu que s’hauria de fer?

 CHEGWE: Algunos amigos te dicen que lo imprescindible aquí es aprender catalán, que la gente tiene que hablar catalán para poder  trabajar. Esto no sirve para promocionar una cultura. Se promociona una cultura a quien ya puede trabajar, para que uno lo pueda gustar, para que pueda disfrutar con lo que es catalán, con lo que tiene Cataluña, para que pueda identificarme con sus riquezas. Pero eso no pasa si lo estudia solo como obligación para conseguir un trabajo.

 I vostè, Telma, li costa parlar en català?

 TELMA: El catalán es más complicado que el castellano. Yo lo encuentro más difícil, sobre todo de escribir. Si en la calle me hablan en catalán, intento responder en catalán, así puedo practicar. Pero mucha gente que conozco, no. Para ellos es como un castigo tener que aprender catalán.

 Uchechukwu, tu quins idiomes parles?

 UCHECHUKWU: Parlo en Català, castellà i anglès.

 Quin és més difícil?

 UCHECHUKWU:  Els tres.

 Has fet amics, aquí?

 UCHECHUKWU: Sí. He fet molts amics a classe.

 

Pàgina següent »